Quan vaig arribar al final de tot

Alguns pensaments sobre la meva vida d’avui…

Dos mesos o més després. La meva vida encara ha acabat. La meva vida encara és infeliç. La meva vida encara em fa molt deprimit.

Durant els últims mesos he pensat molt i ara tinc molt a dir. Però no puc fer-ho. El meu desig ha mort. El foc ha estat extingit. Ara estic sol, i ho seré per sempre.

No mereixo res més. He fet molts errors en la vida, amb alguns que són massa grans a ser perdonats. No puc avançar amb la vida -que la meva vida ja no té sentit- i ara només hi ha un sol camí clar per mi.

Per què m’obliguen a viure en aquesta manera? Per què he de continuar així? Per què no puc abandonar tot i dir “adéu” a la vida?

Mai trobaré la felicitat. Sóc massa vell, massa gros, massa lleig. He oblidat molt castellà i català. Igualment, a vegades és difícil a pensar en anglès, que és la meva llengua materna. Le meva ànima és negre i el meu cor és buit. No puc canviar ni millorar res.

“No puc”. Són dues paraules que defineixen la meva vida. No puc viure i no puc morir. No puc amar i no puc odiar. No puc quedar-me aquí i no puc avançar.

Les coses que escric a Twitter, les fotos que es pot trobar a Instagram, tots són una mentida. La meva vida no ha canviat i mai canviarà.

Estic sol. I ho seré per sempre.

Avançant amb la vida

Ahir, vaig anar a la manifestació per Catalunya en Londres.

No sé exactament perquè hi vaig anar.

No vaig dir res a cap persona. No vaig cridar o cantar amb els altres assistents. Només vaig fer fotos (i un parell de vídeos).

És clar que m’agrada molt a fer fotos de qualsevol ocasió i les manifestacions polítiques son ocasions molt úniques per fer-les.

Però ara el cas català és una tema difícil per mi.

Vaig començar a seguir-la seriosament després d’haver conegut la meva dona. Ella és catalana i em va presentar a la força del moviment independentista en Catalunya.

Fa tres anys, vam assistir junts a les manifestacions de Londres i Barcelona per la Diada de 2015. Eren dies molt especials. Ella i jo vam passar-los amb patriotes des d’aquí i d’allà i jo havia trobat una altra causa de democràcia a què podria donar suport.

Però ara la meva dona i jo ens hem separat.

Els últims dos mesos han passat molt lentament, han estat molt durs i difícils i m’he trobat a preguntar què he fet amb la meva vida -i on vull anar després del col·lapse del matrimoni.

Suposo que vaig assistir a la manifestació d’ahir per demostrar que encara defensaré la democràcia en Catalunya tot i que he perdut la motivació més gran per fer-ho.

Sense cap dubte, sempre donaré suport a la democràcia i el dret a decidir per tothom, en qualsevol país del món.

No, la motivació d’anar a Londres ahir ha de ser més gran que això.

Mentre sempre defensaré la democràcia i els drets humans, no és suficient per justificar l’acte de gastar diners quan no en tinc cap a malgastar.

Suposo -no, estic segur- que vaig anar a Londres ahir per provar-me dues coses.

Primer, malgrat tot el que ha passat en els últims mesos, encara tinc la mateixa passió per la política i el mateix desig de participar en relació a les causes que m’interessen més.

I, segon, que encara estic viu (tot i que no puc evitar de sentir una mica mort a dins) i he d’encontrar una altra manera d’avançar amb la vida.

Ahir, abandonava la meva casa i la meva ciutat i em vaig permetre a pensar mentre estava al tren i caminant a través dels carrers de Londres.

Ara, crec que sé on estic amb la vida. He pensat en el passat (sobretot els últims quatre anys) i entenc més com m’he convertit en l’home que sóc avui.

A més, entenc on vull anar amb la vida.

He de continuar a estudiar i treballar, sense cap influències males, i, si ho faig, sé que arribaré al lloc on voldria estar el més aviat possible.

Ahir, vair assistir a la manifestació per donar suport als catalans, per fer les fotos i, sobretot, per redescobrir-me.

Ara, he d’avançar -com tothom- i trobaré el futur i la vida que vull -i que és el meu destí a tenir.