Avançant amb la vida

lpp

Ahir, vaig anar a la manifestació per Catalunya en Londres.

No sé exactament perquè hi vaig anar.

No vaig dir res a cap persona. No vaig cridar o cantar amb els altres assistents. Només vaig fer fotos (i un parell de vídeos).

És clar que m’agrada molt a fer fotos de qualsevol ocasió i les manifestacions polítiques son ocasions molt úniques per fer-les.

Però ara el cas català és una tema difícil per mi.

Vaig començar a seguir-la seriosament després d’haver conegut la meva dona. Ella és catalana i em va presentar a la força del moviment independentista en Catalunya.

Fa tres anys, vam assistir junts a les manifestacions de Londres i Barcelona per la Diada de 2015. Eren dies molt especials. Ella i jo vam passar-los amb patriotes des d’aquí i d’allà i jo havia trobat una altra causa de democràcia a què podria donar suport.

Però ara la meva dona i jo ens hem separat.

Els últims dos mesos han passat molt lentament, han estat molt durs i difícils i m’he trobat a preguntar què he fet amb la meva vida -i on vull anar després del col·lapse del matrimoni.

Suposo que vaig assistir a la manifestació d’ahir per demostrar que encara defensaré la democràcia en Catalunya tot i que he perdut la motivació més gran per fer-ho.

Sense cap dubte, sempre donaré suport a la democràcia i el dret a decidir per tothom, en qualsevol país del món.

No, la motivació d’anar a Londres ahir ha de ser més gran que això.

Mentre sempre defensaré la democràcia i els drets humans, no és suficient per justificar l’acte de gastar diners quan no en tinc cap a malgastar.

Suposo -no, estic segur- que vaig anar a Londres ahir per provar-me dues coses.

Primer, malgrat tot el que ha passat en els últims mesos, encara tinc la mateixa passió per la política i el mateix desig de participar en relació a les causes que m’interessen més.

I, segon, que encara estic viu (tot i que no puc evitar de sentir una mica mort a dins) i he d’encontrar una altra manera d’avançar amb la vida.

Ahir, abandonava la meva casa i la meva ciutat i em vaig permetre a pensar mentre estava al tren i caminant a través dels carrers de Londres.

Ara, crec que sé on estic amb la vida. He pensat en el passat (sobretot els últims quatre anys) i entenc més com m’he convertit en l’home que sóc avui.

A més, entenc on vull anar amb la vida.

He de continuar a estudiar i treballar, sense cap influències males, i, si ho faig, sé que arribaré al lloc on voldria estar el més aviat possible.

Ahir, vair assistir a la manifestació per donar suport als catalans, per fer les fotos i, sobretot, per redescobrir-me.

Ara, he d’avançar -com tothom- i trobaré el futur i la vida que vull -i que és el meu destí a tenir.

Renaixement

Renaixement

He caminat un miler de carrers
i mirat dins a un miler de ulls.
He somiat un miler de somnis
i escoltat a un miler de mentides.

He estat enamorat.
He perdut tot.

He mort.

Ara, tinc un somni
que potser no us agradarà.
Però he estat al final de la vida,
i no tindré cap altra oportunitat.

Escriuré tot
i treballaré per tot el que vull.

Viuré només per mi.

Prometo,
amb tot el meu cor,
que la vida que vull
és la vida que tindré.

Ni de l’esperança ni de la desesperació,
sinó els somnis de la meva vida.

Perquè ara, i per sempre,
la vida és meva!

Ara què?

Ara què?

Ara que la meva dona ha deixat,
ara que el capítol ha tancat,
ara que no estic l’home que ella vol,
ara que m’ha abandonat aquí sol,
ara que puc sentir la tristesa del món,
ara que veig la foscor però no sé d’on,
ara que els arbres semblen de dimonis,
ara que he perdut el matrimoni.

Ara què puc fer amb el cos solitari
quan l’únic que vull fer és morir?

Ara és possible a tornar a estimar?
Ara és possible a parar de plorar?
Ara és possible a despertar sense dolor?
Ara és possible a no veure gris, però color?
Ara és possible a tornar a sentir viu?
Ara és possible a beure d’aquell riu?
Ara és possible a trobar una nova utilitat?
Ara és possible a sentir la felicitat?

Ara és possible a tornar a estimar
quan l’únic que vull fer és plorar?

Si és possible a trobar una altra, no sé,
però si és, sempre la tractaré bé.
Sempre l’escoltaré a tot el que em dirà,
la demostraré l’amor que tindré cada dia.
La deixaré sense cap dubte dels meus sentiments,
i la diré sempre sobre els meus pensaments.
Si l’estimo, haurà de sentir estimada,
que no puc tornar a sentir com jo sento ara.

Si és possible a estimar una altra dona,
només preguntaria una sola cosa de ella:
més important que la ment o la bellesa,
és clar que haurà de ser catalana.