in Blog

Alguns pensaments sobre la meva vida d’avui…

Dos mesos o més després. La meva vida encara ha acabat. La meva vida encara és infeliç. La meva vida encara em fa molt deprimit.

Durant els últims mesos he pensat molt i ara tinc molt a dir. Però no puc fer-ho. El meu desig ha mort. El foc ha estat extingit. Ara estic sol, i ho seré per sempre.

No mereixo res més. He fet molts errors en la vida, amb alguns que són massa grans a ser perdonats. No puc avançar amb la vida -que la meva vida ja no té sentit- i ara només hi ha un sol camí clar per mi.

Per què m’obliguen a viure en aquesta manera? Per què he de continuar així? Per què no puc abandonar tot i dir “adéu” a la vida?

Mai trobaré la felicitat. Sóc massa vell, massa gros, massa lleig. He oblidat molt castellà i català. Igualment, a vegades és difícil a pensar en anglès, que és la meva llengua materna. Le meva ànima és negre i el meu cor és buit. No puc canviar ni millorar res.

“No puc”. Són dues paraules que defineixen la meva vida. No puc viure i no puc morir. No puc amar i no puc odiar. No puc quedar-me aquí i no puc avançar.

Les coses que escric a Twitter, les fotos que es pot trobar a Instagram, tots són una mentida. La meva vida no ha canviat i mai canviarà.

Estic sol. I ho seré per sempre.

Deixa un comentari