Renaixement

He caminat un miler de carrers
i mirat dins a un miler de ulls.
He somiat un miler de somnis
i escoltat a un miler de mentides.

He estat enamorat.
He perdut tot.

He mort.

Ara, tinc un somni
que potser no us agradarà.
Però he estat al final de la vida,
i no tindré cap altra oportunitat.

Escriuré tot
i treballaré per tot el que vull.

Viuré només per mi.

Prometo,
amb tot el meu cor,
que la vida que vull
és la vida que tindré.

Ni de l’esperança ni de la desesperació,
sinó els somnis de la meva vida.

Perquè ara, i per sempre,
la vida és meva!

Ara què?

Ara que la meva dona ha deixat,
ara que el capítol ha tancat,
ara que no estic l’home que ella vol,
ara que m’ha abandonat aquí sol,
ara que puc sentir la tristesa del món,
ara que veig la foscor però no sé d’on,
ara que els arbres semblen de dimonis,
ara que he perdut el matrimoni.

Ara què puc fer amb el cos solitari
quan l’únic que vull fer és morir?

Ara és possible a tornar a estimar?
Ara és possible a parar de plorar?
Ara és possible a despertar sense dolor?
Ara és possible a no veure gris, però color?
Ara és possible a tornar a sentir viu?
Ara és possible a beure d’aquell riu?
Ara és possible a trobar una nova utilitat?
Ara és possible a sentir la felicitat?

Ara és possible a tornar a estimar
quan l’únic que vull fer és plorar?

Si és possible a trobar una altra, no sé,
però si és, sempre la tractaré bé.
Sempre l’escoltaré a tot el que em dirà,
la demostraré l’amor que tindré cada dia.
La deixaré sense cap dubte dels meus sentiments,
i la diré sempre sobre els meus pensaments.
Si l’estimo, haurà de sentir estimada,
que no puc tornar a sentir com jo sento ara.

Si és possible a estimar una altra dona,
només preguntaria una sola cosa de ella:
més important que la ment o la bellesa,
és clar que haurà de ser catalana.

Al final de la vida

Una poema per al Dia Mundial de la Poesia de 2018

La primavera ja ha arribat,
però tot el que veig és fosc.
Vull relaxar en una platja,
però he d’amagar-me en un bosc.

La vida, a vegades, és cruel,
i em pregunto “és just això?”
Ens dóna molta tristesa,
i ens roba tot amb un petó.

Em diuen que he de morir feliç,
però encara no hi puc fer.
Ha arribat el final de la vida,
i no hi ha res més que puc fer.

La foscor amaga la veritat,
que tot se n’ha anat a la merda.
Mai he buscat la perfecció,
però encara la vida és destruïda.

Com les fulles envelleixen i moren,
i la rosa que va créixer ja no està allà.
El fonament que vam construir per nosaltres,
i l’amor que hem tingut ara és aigua.

Em diuen que he de morir feliç,
però encara no hi puc fer.
Ha arribat el final de la vida,
i no hi ha res més que puc fer.

Tot el que he pensat de la vida,
m’han mostrat que és una mentida.
L’amor no conquereix tot,
i no volen sentir la meva crida.

Ara m’assec aquí sol,
pensant de tot el que ha passat.
Després de tots els errors que he fet,
he lluitat, he negat, he plorat.

Em diuen que he de morir feliç,
però encara no hi puc fer.
Ha arribat el final de la vida,
i no hi ha res més que puc fer.

Tinc una confessió final,
però no puc trobar cap paraula.
Que la mort apareix massa ràpid,
i la vida ha passat com una bala!

Ja hem preparat la meva tomba,
és l’hora de dir “adéu”.
Ja que ha arribat el final de la vida,
l’últim alè, per avui, és meu.

Em diuen que he de morir feliç,
però encara no hi puc fer.
Ha arribat el final de la vida,
i no hi ha res més que puc fer.

Ha arribat el final de la vida,
i no hi ha res més que podem dir.

Rosella

Per la meva neboda, Poppy, nascuda el 15 de febrer de 2018

Bevinguda al món, petita rosella,
m’has recordat que la vida és bella.
Però quan bresollava el teu cos tan fràgil,
vaig preguntar-me si la vida és inútil.

El món és ple de tristesa i de guerra,
a mà esquerra, pobresa, i mort a mà dreta.
Però, com després de l’hivern arriba la primavera,
després d’una pèrdua vas néixer, rosella.

El nom em recorda d’una guerra molt famosa,
en què milions i milions d’innocents van caure.
En commemoració hi ha una icona molt bella,
que va créixer de la lluita, la petita rosella.

Amb fulles de verd i pètals de vermell,
la rosella ens recorda d’un desig que és molt vell.
Quan ens donen la guerra, els responem amb pau,
oferim tranquil·litat en lloc de la caos.

El món és una merda, hem de confessar-ho,
però nosaltres posseïm la clau per a millorar-lo.
Vivim com volem i acceptem el mateix per tothom,
i entenem també, rosella, que som només el que som.

Seràs sempre perfecta, ho puc veure als teus ulls,
donaràs anys de felicitat als teus pares orgullosos.
Passi el que passi, recorda, per sempre,
que la vida és teva, petita Rosella.

Benvingut al meu blog català

Benvingut al meu nou blog en català!

Aquesta és la tercera versió del meu blog sobre política, futbol, poesia i qualsevol altra cosa que m’interessi. Pel que fa a aquest blog, però, el més important ja no són les meves opinions, sinó la llengua.

Fa només tres anys que vaig començar a estudiar català. Per això, és possible —i força probable— que els meus articles continguin alguns errors lingüístics. Si els veieu, si us plau, corregiu-me en els comentaris.

Amb aquest blog, vull aprendre i millorar el meu coneixement del català. Traduiré el meu contingut anglès que sigui més pertinent a la comunitat catalana i també compartiré algunes de les activitats que faig en el meu curs de català.

Espero poder aviat escriure articles i poemes originals en català amb el vostre suport i el de la meva preciosa dona.

Moltes gràcies per la vostra visita. Desitjo que gaudiu del meu blog!