L’horitzó és una pàgina en blanc?

Sembla que en els pròxims 7 dies el meu divorci es finalitzarà i (oficialment) em convertiré en un home solter (bé, divorciat) de nou. Però amb aquesta fita em trobo més confós i deprimit que mai.

He trobat aquests últims 11 mesos molt difícils -i no només pel fi del matrimoni i el començament d’una vida sol. Amb dificultats de diners, de feina, de viure aquí (cosa pendent), i tal, encara he de lluitar molt durament amb la meva salut mental.

Quan faig un resum de l’any passat, sempre acaba amb una sola pregunta: exactament què he aconseguit? La resposta és cada vegada més depressiva.

Que la trista veritat és que no he avançat un sol pas amb la meva vida.

Encara visc a la mateixa casa, cobrant el mateix sou amb més despeses que puc pagar. La meva targeta de crèdit té un saldo que és cada vegada més impossible a pagar. Algun dia em despertaré i no podré comprar la llum, la gasolina o el menjar.

El març va acabar el meu matrimoni i em vaig prometre que abans de Brexit em trobaria vivint en Catalunya. Avui, menys que 2 mesos abans de la sortida, encara visc a Anglaterra amb poques oportunitats de canviar aquesta realitat, malgrat tots els meus desitjos.

Em vaig fer la mateixa promesa després de la fi de la meva relació anterior en 2012. Però, després d’això només vaig poder viure a Catalunya per menys que quatre mesos -en 2015. La vida sempre segueix igual, i tal…

El juny vaig fer l’examen de Dret que vaig fallar a la universitat i -gràcies a Déu- el vaig aprovar! Però ara he de fer més cursos per la meva feina, i no sé què fer. M’agrada la feina que tinc, sí, però no la vull fer per la resta de la meva vida. I si faig els pròxims cursos, tindré un deute (moral, si no financer) a la meva empresa per els haver pagat.

El setembre vaig passar la millora setmana després de la meva boda en 2017, quan anava a Barcelona per la Diada. Vaig gaudir de les celebracions i activitats del grup Foreign Friends of Catalonia amb amics i amigues -i per almenys uns dies vaig poder fer coses útils per la meva estimada Catalunya.

Però al mateix temps -i la setmana passada a Londres també- vaig trobar, com sempre he pensat, que malgrat tots els meus estudis, no puc mantenir ni una puta conversació en català! Com sempre, vaig provar buscar alguna cosa positiva en aquesta situació, però és molt difícil. Si els miracles existeixen i fos possible trobar feina a Catalunya, com hi podria viure sense poder parlar la llengua?

Què passarà demà? La veritat és que no sé, com tothom. Però, la meva pròpia història em diu que la vida sempre segueix igual.

Per mi, l’horitzó no és una pàgina en blanc, com canta Halldor Mar, sinó una novel·la que ja ha estat escrit. No sé quantes pàgines té. No sé ni com ni quan acabarà. Només sé que no tinc la capacitat de canviar res.

L’única solució que tinc és una solució en què he pensat moltes vegades, i ara per ara no voldria tornar a pensar en el mateix tema. Però, sense canvis (fora del meu control) algun dia serà l’única manera d’acabar amb aquesta tristesa i trobar -per fi- la tranquil·litat que necessito i demano.

Quan vaig arribar al final de tot

Alguns pensaments sobre la meva vida d’avui…

Dos mesos o més després. La meva vida encara ha acabat. La meva vida encara és infeliç. La meva vida encara em fa molt deprimit.

Durant els últims mesos he pensat molt i ara tinc molt a dir. Però no puc fer-ho. El meu desig ha mort. El foc ha estat extingit. Ara estic sol, i ho seré per sempre.

No mereixo res més. He fet molts errors en la vida, amb alguns que són massa grans a ser perdonats. No puc avançar amb la vida -que la meva vida ja no té sentit- i ara només hi ha un sol camí clar per mi.

Per què m’obliguen a viure en aquesta manera? Per què he de continuar així? Per què no puc abandonar tot i dir “adéu” a la vida?

Mai trobaré la felicitat. Sóc massa vell, massa gros, massa lleig. He oblidat molt castellà i català. Igualment, a vegades és difícil a pensar en anglès, que és la meva llengua materna. Le meva ànima és negre i el meu cor és buit. No puc canviar ni millorar res.

“No puc”. Són dues paraules que defineixen la meva vida. No puc viure i no puc morir. No puc amar i no puc odiar. No puc quedar-me aquí i no puc avançar.

Les coses que escric a Twitter, les fotos que es pot trobar a Instagram, tots són una mentida. La meva vida no ha canviat i mai canviarà.

Estic sol. I ho seré per sempre.

Avançant amb la vida

Ahir, vaig anar a la manifestació per Catalunya en Londres.

No sé exactament perquè hi vaig anar.

No vaig dir res a cap persona. No vaig cridar o cantar amb els altres assistents. Només vaig fer fotos (i un parell de vídeos).

És clar que m’agrada molt a fer fotos de qualsevol ocasió i les manifestacions polítiques son ocasions molt úniques per fer-les.

Però ara el cas català és una tema difícil per mi.

Vaig començar a seguir-la seriosament després d’haver conegut la meva dona. Ella és catalana i em va presentar a la força del moviment independentista en Catalunya.

Fa tres anys, vam assistir junts a les manifestacions de Londres i Barcelona per la Diada de 2015. Eren dies molt especials. Ella i jo vam passar-los amb patriotes des d’aquí i d’allà i jo havia trobat una altra causa de democràcia a què podria donar suport.

Però ara la meva dona i jo ens hem separat.

Els últims dos mesos han passat molt lentament, han estat molt durs i difícils i m’he trobat a preguntar què he fet amb la meva vida -i on vull anar després del col·lapse del matrimoni.

Suposo que vaig assistir a la manifestació d’ahir per demostrar que encara defensaré la democràcia en Catalunya tot i que he perdut la motivació més gran per fer-ho.

Sense cap dubte, sempre donaré suport a la democràcia i el dret a decidir per tothom, en qualsevol país del món.

No, la motivació d’anar a Londres ahir ha de ser més gran que això.

Mentre sempre defensaré la democràcia i els drets humans, no és suficient per justificar l’acte de gastar diners quan no en tinc cap a malgastar.

Suposo -no, estic segur- que vaig anar a Londres ahir per provar-me dues coses.

Primer, malgrat tot el que ha passat en els últims mesos, encara tinc la mateixa passió per la política i el mateix desig de participar en relació a les causes que m’interessen més.

I, segon, que encara estic viu (tot i que no puc evitar de sentir una mica mort a dins) i he d’encontrar una altra manera d’avançar amb la vida.

Ahir, abandonava la meva casa i la meva ciutat i em vaig permetre a pensar mentre estava al tren i caminant a través dels carrers de Londres.

Ara, crec que sé on estic amb la vida. He pensat en el passat (sobretot els últims quatre anys) i entenc més com m’he convertit en l’home que sóc avui.

A més, entenc on vull anar amb la vida.

He de continuar a estudiar i treballar, sense cap influències males, i, si ho faig, sé que arribaré al lloc on voldria estar el més aviat possible.

Ahir, vair assistir a la manifestació per donar suport als catalans, per fer les fotos i, sobretot, per redescobrir-me.

Ara, he d’avançar -com tothom- i trobaré el futur i la vida que vull -i que és el meu destí a tenir.