Avançant amb la vida

Ahir, vaig anar a la manifestació per Catalunya en Londres.

No sé exactament perquè hi vaig anar.

No vaig dir res a cap persona. No vaig cridar o cantar amb els altres assistents. Només vaig fer fotos (i un parell de vídeos).

És clar que m’agrada molt a fer fotos de qualsevol ocasió i les manifestacions polítiques son ocasions molt úniques per fer-les.

Però ara el cas català és una tema difícil per mi.

Vaig començar a seguir-la seriosament després d’haver conegut la meva dona. Ella és catalana i em va presentar a la força del moviment independentista en Catalunya.

Fa tres anys, vam assistir junts a les manifestacions de Londres i Barcelona per la Diada de 2015. Eren dies molt especials. Ella i jo vam passar-los amb patriotes des d’aquí i d’allà i jo havia trobat una altra causa de democràcia a què podria donar suport.

Però ara la meva dona i jo ens hem separat.

Els últims dos mesos han passat molt lentament, han estat molt durs i difícils i m’he trobat a preguntar què he fet amb la meva vida -i on vull anar després del col·lapse del matrimoni.

Suposo que vaig assistir a la manifestació d’ahir per demostrar que encara defensaré la democràcia en Catalunya tot i que he perdut la motivació més gran per fer-ho.

Sense cap dubte, sempre donaré suport a la democràcia i el dret a decidir per tothom, en qualsevol país del món.

No, la motivació d’anar a Londres ahir ha de ser més gran que això.

Mentre sempre defensaré la democràcia i els drets humans, no és suficient per justificar l’acte de gastar diners quan no en tinc cap a malgastar.

Suposo -no, estic segur- que vaig anar a Londres ahir per provar-me dues coses.

Primer, malgrat tot el que ha passat en els últims mesos, encara tinc la mateixa passió per la política i el mateix desig de participar en relació a les causes que m’interessen més.

I, segon, que encara estic viu (tot i que no puc evitar de sentir una mica mort a dins) i he d’encontrar una altra manera d’avançar amb la vida.

Ahir, abandonava la meva casa i la meva ciutat i em vaig permetre a pensar mentre estava al tren i caminant a través dels carrers de Londres.

Ara, crec que sé on estic amb la vida. He pensat en el passat (sobretot els últims quatre anys) i entenc més com m’he convertit en l’home que sóc avui.

A més, entenc on vull anar amb la vida.

He de continuar a estudiar i treballar, sense cap influències males, i, si ho faig, sé que arribaré al lloc on voldria estar el més aviat possible.

Ahir, vair assistir a la manifestació per donar suport als catalans, per fer les fotos i, sobretot, per redescobrir-me.

Ara, he d’avançar -com tothom- i trobaré el futur i la vida que vull -i que és el meu destí a tenir.