Sembla que en els pròxims 7 dies el meu divorci es finalitzarà i (oficialment) em convertiré en un home solter (bé, divorciat) de nou. Però amb aquesta fita em trobo més confós i deprimit que mai.
He trobat aquests últims 11 mesos molt difícils -i no només pel fi del matrimoni i el començament d’una vida sol. Amb dificultats de diners, de feina, de viure aquí (cosa pendent), i tal, encara he de lluitar molt durament amb la meva salut mental.
Quan faig un resum de l’any passat, sempre acaba amb una sola pregunta: exactament què he aconseguit? La resposta és cada vegada més depressiva.
Que la trista veritat és que no he avançat un sol pas amb la meva vida.
Encara visc a la mateixa casa, cobrant el mateix sou amb més despeses que puc pagar. La meva targeta de crèdit té un saldo que és cada vegada més impossible a pagar. Algun dia em despertaré i no podré comprar la llum, la gasolina o el menjar.
El març va acabar el meu matrimoni i em vaig prometre que abans de Brexit em trobaria vivint en Catalunya. Avui, menys que 2 mesos abans de la sortida, encara visc a Anglaterra amb poques oportunitats de canviar aquesta realitat, malgrat tots els meus desitjos.
Em vaig fer la mateixa promesa després de la fi de la meva relació anterior en 2012. Però, després d’això només vaig poder viure a Catalunya per menys que quatre mesos -en 2015. La vida sempre segueix igual, i tal…
El juny vaig fer l’examen de Dret que vaig fallar a la universitat i -gràcies a Déu- el vaig aprovar! Però ara he de fer més cursos per la meva feina, i no sé què fer. M’agrada la feina que tinc, sí, però no la vull fer per la resta de la meva vida. I si faig els pròxims cursos, tindré un deute (moral, si no financer) a la meva empresa per els haver pagat.
El setembre vaig passar la millora setmana després de la meva boda en 2017, quan anava a Barcelona per la Diada. Vaig gaudir de les celebracions i activitats del grup Foreign Friends of Catalonia amb amics i amigues -i per almenys uns dies vaig poder fer coses útils per la meva estimada Catalunya.
Però al mateix temps -i la setmana passada a Londres també- vaig trobar, com sempre he pensat, que malgrat tots els meus estudis, no puc mantenir ni una puta conversació en català! Com sempre, vaig provar buscar alguna cosa positiva en aquesta situació, però és molt difícil. Si els miracles existeixen i fos possible trobar feina a Catalunya, com hi podria viure sense poder parlar la llengua?
Què passarà demà? La veritat és que no sé, com tothom. Però, la meva pròpia història em diu que la vida sempre segueix igual.
Per mi, l’horitzó no és una pàgina en blanc, com canta Halldor Mar, sinó una novel·la que ja ha estat escrit. No sé quantes pàgines té. No sé ni com ni quan acabarà. Només sé que no tinc la capacitat de canviar res.
L’única solució que tinc és una solució en què he pensat moltes vegades, i ara per ara no voldria tornar a pensar en el mateix tema. Però, sense canvis (fora del meu control) algun dia serà l’única manera d’acabar amb aquesta tristesa i trobar -per fi- la tranquil·litat que necessito i demano.
Leave a Reply